MOT RERA MOT

Quan feia, ric d'infància, a clar de nit,
mentre la gent dormia ja, el pessebre,
amb palpadores mans de cec, absort,
posava tous de molsa humida als junts
dels suros nets i veia clar paisatge.

Ara que intento, vell i pobre, fer,
desconhortat, nit closa ja, el poema,
bròfec, nuós, amb mans tremolejants,
poso llacunes de silenci trist,
mot rera mot, i miro la tenebra.

Comentari: Sentir l'infància és una gran riquesa on pots tocar o sentir la sensibilitat d'un nen fent un pessebre. Quan et fas gran, al cap del temps pots sertir-te pobre visquen dins de la vellesa, això ho podem distingir gràcies a: mans tremolejants, tristor, foscor.