Res no és mesquí,
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.
Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla, verda eternament.
Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.
Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
-Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.
En aquest poema en Joan Salvat Papasseit ens explica el respecte que sent per la vida, per ell no hi ha res que sigui dolent. Tots els seus desitjos son positius i ens ho fa veure amb els seus ulls.
Va néixer a Barcelona ( 16 de maig 1894 - 7 d'agost de 1924 ), és el poeta més representat dels moviments vanguardistes que es desenvolupant a Catalunya, entre els anys 1917 fins 1924. Es d’origen molt humil, la seva obra respon a un pensament anarquista i sentimental. La revolució política-social i literària del poeta, el portant a publicar una sèrie de manifestos on exposa tesis revolucionàries. Més endavant evoluciona cap a un estil més personal, més calmat, es manifesta llavors ple de tendresa, amor i sensualitat. Degut que la seva salut va estar marcada per la tuberculosis, el seu esperit va mostrar sempre els seus desitjos de viure. La seva malaltia es va agreujar en el 1924 just quan acabava de complir 30 anys, canviant així una madura producció poètica.